Data de la sessió: 2 de novembre del 2010
Paraules clau: model d’ésser viu, espai funcional i saber.
Breu descripció:
Avui en David ens ha mostrat que hauria de passar a les aules en quant l’ensenyament de les ciències. Aquesta sessió ens ha portat a plantejar-nos com hauria de ser la nostra aula i que volem aconseguir que els infants aprenguin del món.
Reflexió personal (que he après i quina utilitat li veig):
En aquesta sessió he après que allò que el què treballes a l’aula va més enllà de l’ inductisme. És a dir que el que treballes ha d’anar més enllà que el pas d’enunciats particulars o singulars d’experiència a enunciats generals o universals. Hem de veure que a l’aula tot passa alhora i que els conceptes es poden treballar a la vegada.
L’aula tal i com ens ha dit el David, és un espai funcional basat en la comunicació i adequat per parlar, actuar i emocionar-se, mentre ens posem d’acord per comprendre el món. Jo penso que l’aula, a més a més de ser un lloc de comunicació és un espai per provocar interessos ja que com a mestres ens interessa que els infants comprenguin.
Si volem que els infants comprenguin i no memoritzin ni repeteixin conceptes, crec que és essencial això, partir del seus interessos i de les seves idees. Per això considero que l’aula és, a més a més d’un espai funcional, un espai clau per captar l’atenció dels infants. Abans d’educar-los, hem d’hipnotitzar-los. És a dir, que abans d’ensenyar hem de fer veure’ls que l’aula és un espai d’aprenentatge on tots tenim dret a parlar i a ser escoltats i valorats.
També he après que a l’aula hem de reivindicar el temps per aprendre. El saber ha de tenir un temps a l’aula. Si els mestres afavorim un temps per aprendre i perquè el saber flueixi entre tots, aconseguirem que aprendre i ensenyar a l’aula sigui una cosa màgica. Una manera d’entendre i comprendre el món que ens envolta.
Crec tal i com s’ha pogut comentar avui, que les activitats han de promoure idees per contestar a la pregunta, utilitzant diferents llenguatges. No han de servir per contestar-la. Les activitats per tant, han de promoure:
- Crear /Fer
Partint d’una idea que estàs buscant, observes, identifiques, fas conjetures, experimentes, proves, argumentes, cerques alternatives...
- Pensar /Emocionar
Et fas preguntes, cultives sensibilitat per les ambivalències ja que crees empatia amb l’altre i t’ha n’adones que totes les coses no es veuen igual...
- Comunicar /Contrastar
Dialogues amb el company, comparteixes dibuixos o experiments...
En fi que he après que les activitats són el fil conductor que ens uneix amb els nens i les nenes i per tant, aquestes han d’afavorir a l’aparició de idees, de preguntes, etc. Ens hem de plantejar quina intenció volem amb cada activitat i hem d’intentar que pensin, actuïn i comuniquin ja que és més important que construeixin explicacions.
Si creem unes bones rutines (escoltar als altres, demanar el torn, etc.) i creem activitats significatives la vida de l’aula els farà millors persones.
Com ho amplio?
Per aquesta entrada he decidit ampliar el concepte d’ inductisme ja que d’aquesta manera entendreu perquè hem d’anar més enllà d’aquest concepte.
Tradicionalment, la ciència ha estat entesa com a conjunts d'enunciats universals, degudament enllaçats entre si, formant teories que manifesten com és la realitat o com és l'estructura del pensament.
La veritat dels enunciats de les ciències formals és provada mitjançant les tècniques de la lògica, i la veritat dels enunciats de les ciències empíriques és provada per mitjà de l'experiència. Segons aquesta concepció, la ciència empírica s'inicia amb una sèrie d'observacions que s'expressen en enunciats observacionals, els quals descriuen un cert estat de les coses. La repetició d'un nombre suficient de casos en què esdevé un fet, permet, per inducció, formular lleis o teories que se suposa que valen per tots els casos d'aquella classe. Així, la ciència aniria dels fets a les lleis i teories, que serien generalitzacions d'observacions.
L’ inductisme considera que l'activitat científica està (i ha d'estar) basada en tres principis bàsics que, seguint a Chalmers (1982) puc enunciar així:
1). Tot comença amb l'observació.
2). L'observació constitueix una base sòlida i segura sobre la qual es pot construir el coneixement científic.
3). Existeix un procediment raonablement vàlid per derivar el coneixement científic a partir dels enunciats observacionals.
Pels inductivistes, aquests tres principis constitueixen un marc ineludible per aconseguir un coneixement científic objectiu i fiable lliure de qualsevol interferència subjectiva.
Chalmers (1982) es refereix al principi d'inducció en els següents termes: “El tipus de raonament utilitzat que ens porta d'una llista finita d'enunciats singulars a la justificació d'un enunciat universal, que ens porta de la part al tot es denomina raonament inductiu i el procés es denomina inducció”.
Metàfora o imatge que té relació amb allò que he aprés:
Una bona metàfora del que he après avui és una frase de Leonardo da Vinci.
Jo enriqueixo als altres i els altres de mi
Quines preguntes em plantejo?
- Com podem fer veure als infants que no han de pensar que el que diuen estarà malament sinó atrevir-se a expressar el que vulguin dir?
Relació amb les lectures
Algunes de les coses dites a aquesta sessió m’ha recordat a la lectura de Montserrat Benlloch i Jordi Martí, “Ciències com a activitat humana per a l’etapa d’Infantil i Primària. Bases per desvetllar la curiositat, les emocions i la comunicació reflexiva”.
Quan en David deia que els infants han de comprendre i no memoritzar i que els mestres havien de partir dels seus interessos, em vaig recordar a un apartat d’aquesta lectura que parla sobre la curiositat dels infants a l’aula.
En aquest apartat es diu que el camí del progrés de la ciència va de la imaginació a la exploració. És a dir que tant pels científics com pels infants la curiositat i els interessos es canalitzen cap a dins i cap en fora. És tant important doncs, el que observen com el que pensen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario