Analitzem-ho i debatem: Com ha de ser un mestre de ciències?

Data de la sessió: 15 de novembre del 2010

Paraules clau: debat, conversa col·lectiva, aplicació del currículum i mestres.

Breu descripció:

Avui a classe una de les nostres companyes ha exposat la seva manera de pensar sobre com ha de ser un mestre de ciències. Ha dit conceptes com: el constructivisme, l’ inductisme i el modelatge. Ha expressat una opinió que comparteixo, explicant en grans trets que un mestre ha d’aconseguir que els seus alumnes es facin preguntes, raonin i siguin autònoms en el seu aprenentatge.

Desprès hem creat una conversa col·lectiva sobre les idees que ens han sorgit en vers aquesta petita exposició de la nostra companya.

Reflexió personal (que he après i quina utilitat li veig):

Durant la classe han sorgit debats molt interessants, els quals m’agradaria comentar. Jo, al igual que la meva companya Maria, penso que un mestre ha de saber mirar amb altres ulls. Ha de tenir una mirada científica que li permeti analitzar, debatre i raonar sobre cada concepte, cada succés o cada problema que succeeixi a l’aula.

Crec que és imprescindible doncs, per aconseguir aquesta mirada científica docent i discent, crear, inventar o formar-se sobre pràctiques experimentals que provoquin situacions, com deia la Maria, seqüenciades i ben gestionades que promoguin un aprenentatge significatiu i individual.

Tal i com diu la Violeta Guyot*, la relació teoria i pràctica es concep com un mètode peculiar d’utilització, ja que promou que la capacitat de fer i ser es retroalimentin i sustentin el fonament de l’aprenentatge de l’home.

*GUYOT, V.: “La enseñanza de las ciencias”, Revista Alternativas, publicación periódica del LAE, año IV, n.º 17, San Luis, UNSL.

És a dir, penso, com diu la Violeta Guyot que la relació entre la teòrica i pràctica ajuda a promoure l’aprenentatge significatiu ja que parteixes de la pràctica per adquirir la teoria. Tal i com vam fer, per exemple, a classe de Medi Social. On primer vam experimentar amb les fulles i després vam introduir el tema del creixement dels arbres.

Per partir d’aquesta pràctica però, primer, com ha comentat la meva companya, crec que és molt important plantejar-nos preguntes. No preguntes qualsevol, sinó com diuen la Conxita Márquez i Montserrat Roca Fort*: preguntes que ajudin a aprendre. Preguntes obertes, amb un objectiu marcat, contextualitzades, que donin indicis sobre la teoria i els conceptes implicats i que siguin coherents.

*MARQUEZ, C i ROCA, M.:”Plantear preguntas: un punto de partida para aprender ciencias”.

També crec, òbviament, que el mestre s’ha de fer preguntes, ja que el mestre no ha de ser el saber únic. El saber ha de fluir entre el mestre i els alumnes. Ha de ser com diu Amaia Uriz*, un saber compartit.

El intercambio de conocimientos entre el profesorado, el alumnado y los padres alcanzarán un gran protagonismo en el sistema educativo español.

*http://www.consumer.es/web/es/educacion/escolar/2009/04/14/184600.php

Un altre tema que va sorgir al debat tenia a veure amb el Currículum. D’aquest tema vull afegir que, tal i com es va comentar a classe, crec que molts docents no són conscients del que posa al currículum i que aquest, està sobre carregat. Si el sistema educatiu espanyol o català tingués més en compte l’aprenentatge que la quantitat de conceptes, crec que s’arribaria a un alt nivell educatiu que mestres i alumnes valorarien.

La posada en comú em va fer adonar, gràcies a les experiències d’algunes companyes, que en altres països com França i Finlàndia, si que plantegen la importància de formar-se i veuen més important que aprenguin un tema bé que tots els que tenen estipulats.

Dit tot això podria dir que he après com hem d’ampliar la mirada dels infants (a través del modelatge que és un entramat d’idees que es van modelant a partir del nostre aprenentatge i que ens ajuda a respondre preguntes i a fer-n’hi d’altres), que és més important com ho aprens que el quantes coses aprens i que la nostra responsabilitat com a mestre és crear un entorn, com ha dit el David, ric i agradable que motivi als nostres infants a indagar, investigar i fer preguntes.

Veig aquesta sessió de gran utilitat ja que ens ha mostrat diverses cares de l’educació i ens ha ajudat a pensar col·lectivament, com diu Neil Mercer*. Fer un debat sobre un tema, tant interessant, com l’educació dels nostre futurs alumnes i el model d’aprenentatge que volem i podem utilitzar, ha creat un entorn que ens ha propiciat un coneixement compartit.

*MERCER, N.:”Maneras de enfocar las opiniones de los demás”. Páginas: 134 a 138. Paidós, 2000.

Com ho puc ampliar?

Al llarg de la classe, hi va haver un tema que em va fer pensar: El mestre no ha de ser el saber únic.

A partir d’això he estat buscant i he indagat una mica més sobre aquest concepte i sobre com podríem fer perquè alumnes i mestre aprenguin a la vegada. En aquesta recerca he trobat un document anomenat El maestro ante la reforma educativa, que explica com es pot aconseguir que el mestre no sigui el saber absolut i que el mestre no pretengui fixar idees i valors en l’alumne (cosa que provocarà el memorisme, la disminució de la imaginació i la voluntat per aprendre).

Debat també sobre la dificultat i la col·laboració que es necessitarà pet a canviar aquesta pràctica pedagògica quotidiana.

Metàfora o imatge que té relació amb allò que he aprés:

Al principi de la sessió la Maria va dir una frase de Albert Einstein que crec, reflectirà l’essència d’aquest debat tant interessant que hem realitzat:

Mai considero l’estudi com a una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el vell i meravellós món del saber.

Quines preguntes em plantejo?

Algunes de les preguntes que em van sorgir mentre realitzàvem aquesta sessió són:

• Podrem aconseguir canviar aquesta metodologia autoritària d’ensenyar als infants?
  
• És idoni pels infants deixar-se temes i conceptes per aprendre, tot i que altres els aprenguin molt bé?
  
• S’aconseguirà modificar el Currículum?